Ens trobem davant la crisi borsària més violenta de la història: Fins a on arribarà?

Noticia relacionada

OPINIÓN | Esto es mucho más grave que una catástrofe bursátil (que ya es bastante)

• Com es compara aquesta caiguda amb altres crisis anteriors?

L'Ibex acumula una caiguda del 37% des dels 10.100 del 19 de febrer fins als 6.390,9 del dijous, sessió en la qual va sofrir la major caiguda percentual de la seva història: el 14,06%. L'anterior es va produir el 24 de juny de 2016 després del referèndum del Brèxit, del 12,35%. Però allò va ser un xoc puntual que no va anar gaire més enllà. La gran recessió després de la fallida de Lehman va suposar una caiguda del 41% des dels 11.400 punts aproximadament en què es trobava l'Ibex abans del 15 de setembre de 2008 fins als 6.702 del mínim de març de 2019 (per cert, nivell perforat ahir). És a dir, una caiguda molt similar a l'actual, però durant un període de sis mesos en comptes de tres setmanes. També va ser violenta -però més dilatada en el temps- la crisi del deute perifèric, la que va acabar amb el mític "Whatever it takes" de Mario Draghi: l'Ibex va caure un 34,4% al febrer i el juliol de 2012.

• Per què aquesta vegada és tan violenta?

La resposta més evident és perquè ens trobem en una situació sense precedents de pandèmia mundial que, encara que no serà especialment mortífera, sí que causarà un perjudici econòmic molt greu, com adverteix la pròpia Lagarde i com assumeixen gairebé tots els estudis (menys el Govern espanyol). A més, s'hi afegeix la extremadament inoportuna guerra del petroli entre l'Aràbia Saudita i Rússia, i que el món (sobretot el Sud d'Europa) ja es trobava en pendent de baixada. Una altra diferència clau és que ara el BCE (sempre per darrere com quan l''error Trichet'), no té gairebé cap marge de maniobra, a diferència de la situació en què es trobava Mario Draghi al 2012. Lagarde té els tipus negatius i ja han comprat centenars de milers de milions en actius. I, no ens enganyem, la francesa no té la credibilitat de Supermario. La Fed té una mica més de capacitat, com va demostrar ahir, però tampoc massa.

• Quant es va trigar a sortir de les crisis anteriors?

Com diu la dita, la bossa puja per l'escala i baixa en ascensor. Ara directament s'ha estimbat pel buit, però això no implica necessàriament que, quan arribi al sòl, comenci a pujar els graons de dos en dos. Per tornar on es trobava abans de la patacada del Brèxit, l'Ibex va necessitar dos mesos i mig (el 2 de setembre de 2016). La crisi de l'euro de 2012 va requerir una recuperació molt més llarga, d'un any i tres mesos: des de juliol de 2012 fins a finals de setembre de 2013. Menys temps va requerir recuperar-se de la fallida de Lehman: des de març fins a setembre de 2009. Però l'Ibex ja estava caient des dels 16.000 punts marcats al desembre de 2007 (la caiguda total va ser del 58%)... i mai no ha aconseguit recuperar aquest nivell.

• I ara, què passarà?

De moment no hi ha res que faci pensar que el dolor ha acabat a curt termini. Tècnicament, l'Ibex ha perforat tots els suports al seu pas com si fossin de mantega, incloent-hi el mínim post-Lehman, i l'únic suport seriós que li queda és precisament el sòl de 2012, els 5.905 punts. Hi haurà rebots, que poden ser molt importants, però fins que no hi hagi una figura que indiqui un sòl, no seran fiables. Hi ha qui diu que, després d'una caiguda tan violenta, veurem una reacció igual de forta, la qual cosa es coneix com a 'retorn en V'. Pot ser, però és impredictible per als analistes tècnics. I per fonamentals, encara que és veritat que les valoracions estan pels sòls, mentre persisteixi l'expansió de la pandèmia i la incertesa actual sobre els seus efectes, sembla difícil que arribi la recuperació.

• Què fa falta per a detenir l'hemorràgia?

Frenar una situació de pànic com l'actual no és gens fàcil, però el passat ens deixa algunes lliçons valuoses. El primer és reduir la incertesa tant com sigui possible i, per a això, cal estimar el mal potencial a l'economia del coronavirus. Perimetrar l'impacte, per molt gran que aquest sigui, el fa manejable per a analistes i inversors. Això sí, cal donar estimacions creïbles; si s'intenta minimitzar el mal, serà pitjor el remei que la malaltia. El segon és una actuació més decidida; Lagarde va demanar acció als Governs i ahir Pedro Sánchez va decebre amb mers ajornaments sense cap mena de rebaixa fiscal o mesura d'estímul. Tampoc va acceptar, de moment, la proposta de Brussel·les (posada en marxa al Regne Unit) d'avalar els crèdits a pimes per a facilitar la seva concessió.

Sense mesures molt més contundents -més pel costat de les rebaixes fiscals que el d'augmentar la despesa pública, i la flexibilitat laboral-, serà difícil evitar una recessió enguany a Espanya. Però la clau, a curt termini, és controlar la propagació de la infecció. Fins que no comencin a arribar bones notícies en aquest camp, no cal tenir massa esperances d'un sòl fiable.