- La desconfiança cap a altres actius amb més risc manté la vigència dels dipòsits
Els baixos tipus d'interès, oficialment situats al 0% a l'Eurozona, van convidar a profetitzar la mort del dipòsit bancari. Qui vol aparcar els seus diners en un banc durant 12 o 24 mesos a una miserable rendibilitat del 0,1% o del 0,2% ?, qüestionava la indústria financera espanyola, sobretot la vinculada a la gestió col·lectiva. La realitat, però, és que per estar morts, els dipòsits tenen una salut de ferro.
Segons les dades publicades aquest dilluns pel Banc d'Espanya (BdE), a l'abril les llars acumulaven 767.900 milions d'euros en dipòsits, 753 milions més que al març i gairebé 3.200 milions menys que els 771.075.000 de finals de 2016. Tot i que no són aquestes referències les que millor manifesten la contundència d'aquest volum. Són altres dades les que evidencien la seva rellevància.
La primera, que aquesta xifra supera en 190.000 milions d'euros l'existent abans de la crisi. La segona, que la inversió en accions de companyies cotitzades es limitava als 155.000 milions d'euros a finals de 2016, també, de nou, segons les dades del BdE. La tercera, que les llars tenien 263.000 milions d'euros en fons d'inversió nacionals i internacionals al tancament de l’exercici passat.
Aquestes tres dades certifiquen fins a quin punt els dipòsits segueixen pesant en l'imaginari financer de les llars. Però és que a la fotografia encara li manca una quarta de dada, que és el que defineix l'autèntica dimensió d'aquests 767.900 milions i del seu domini enfront d'altres alternatives: els dipòsits mantenen el seu regnat malgrat el seu escàs -o nul- atractiu, ja que amb els tipus d'interès oficials al 0% els seus rendibilitats nominals són baixes -del 0,09% als nous dipòsits a 12 mesos- i les reals -tenint en compte la inflació- són directament negatives. O el que és el mateix, realment les llars perden diners amb els dipòsits.
No obstant això, ni la competència d'altres alternatives d'inversió ni la seva minsa rendibilitat fan bons els presagis que el dipòsit bancari estava condemnat a morir. Segueixen més que vius en l'estratègia d'estalvi de les llars.
Com a rerefons d'aquest realitat, tres "sospitosos 'habituals i un lament. Els primers consisteixen en el perfil conservador de l'estalviador espanyol, que prefereix el recer del dipòsit -i del Fons de Garantia de dipòsits- que la 'terra promesa' d'una rendibilitat més gran, però també un risc superior; la manca de cultura financera, que consolida aquest perfil conservador, impedeix discernir els autèntics riscos d'altres opcions i que provoca que els espanyols siguin els que "inverteixen pitjor" en comparació amb altres països veïns; i el pes que la banca segueix tenint a la indústria de la inversió, que retalla la possibilitat d'un canvi d'escenari al mapa de l'estalvi a Espanya.
Pel que fa al lament, prové de la indústria d'inversió col·lectiva. I de l'oportunitat que està perdent d'obrir-se de veritat al mercat de l'estalvi i la inversió a Espanya. El dipòsit és molt dipòsit. Encara que tot just rendeixi res. O encara que es perdi realment diners amb ell.
