Ni Watergate ni Vietnam: Nixon va canviar per sempre la història de les finances fa 45 anys

Nixon, el record històric del qual està més vinculat a l'escàndol polític del Watergate i a la finalització de la Guerra del Vietnam, va anunciar aquesta decisió en un discurs televisat a la nació. "Durant les últimes setmanes, els especuladors han estat lliurant una guerra total contra el dòlar americà", ha denunciat. "He ordenat al secretari del Tresor que adopti les mesures necessàries per defensar el dòlar davant els especuladors", va continuar. "He ordenat al secretari [John] Connally que suspengui temporalment la convertibilitat del dòlar en or o altres actius de reserva", va rematar.

Nixon va anunciar la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or en un discurs televisat a la nació

Aquesta ordre trencava Bretton Woods. Des dels acords signats el 1944 per intentar posar ordre financer en un món que havia renegat del patró or clàssic i que havia passat per dues guerres mundials en menys de 30 anys, el dòlar nord-americà va ser l'escollit per exercir de pedra angular de les finances mundials . Totes les divises van quedar vinculades al bitllet verd i aquest al seu torn quedava lligat a l'or a un canvi determinat -35 $ per onza-, com a via perquè els països puguin canviar els seus dòlars pel metall preciós a la Reserva Federal (Fed) nord-americana si així ho desitjaven. Però les autoritats nord-americanes, en comprovar com baixaven les seves reserves d'or i en entendre que aquest privilegi s'havia convertit en una càrrega massa rígida i costosa per a la seva economia, es van rebel·lar. I van decidir suspendre la convertibilitat d'or per dòlars aquell 15 d'agost de 1971. La intenció era que fos temporalment; la realitat és que ja va ser per sempre.

"És el moment financer més important del segle XX", assegura l'analista i expert en història financera Juan Ignacio Crespo. "Marca un abans i un després. Un abans marcat per la pervivència del patró or i el posterior establiment del sistema de Bretton Woods i un després en el qual emergeixen els tipus de canvi flotants a les divises i tot el desenvolupament financer que l'ha acompanyat", afegeix.

TOT VA CANVIAR

En efecte, tot va canviar. El món, acostumat a moure's en uns paràmetres concrets, amb unes referències clares, com l'or o el dòlar nord-americà ja després de la signatura dels Acords de Bretton Woods, va intentar aixecar un altre esquema similar. Hi va haver reunions entre les autoritats econòmiques de les principals potències del planeta després de l'anunci del president Nixon, però només van servir per confirmar que els temps de la cooperació canviària i financera havien acabat. Des de 1973, i ja sense marxa enrere possible, el món es va endinsar en un camí sense retorn cap a un sistema de tipus de canvi de flotació lliure. És a dir, una nova realitat en la qual el preu d'una divisa en termes d'una altra vindria determinat pels agents del mercat. El temps dels tipus de canvi fixos o rígids quedar enrere; almenys per a les majors potències al principi -i amb els anys per a la majoria dels països del món, començava l'era dels canvis variables i subjectes a les forces del mercat

S'iniciava una etapa en què el diner ja no era la representació d'una cosa física, sinó intangible

La fractura va ser monumental. Infinitament superior al que ni Nixon ni els seus assessors ni ningú hagués pogut imaginar el 1971. Per al món, perquè s'iniciava una etapa en què els diners ja no era la representació d'una cosa física -com l'or-, sinó intangible, perquè començava el temps dels diners basat en la fe, en la confiança; els diners fiduciaris. Per als països, per l'impacte en els seus balanços comercials, en les seves exportacions i importacions, en les seves entrades i sortides de capitals, en el seu propi funcionament econòmic i en la temptació d'endeutar i imprimir més monedes i bitllets ara que ja no hi havia or ni altres metalls darrere. Per als bancs centrals, perquè van deixar de tenir una referència tan clara com l'or o un sistema de tipus de canvi fixos per guiar les seves decisions monetàries i perquè van començar a tenir un paper cada vegada més protagonista en aquest nou món de diners fiduciari, deute i inflació. Per a les companyies, perquè els tipus de canvi van començar a ser una variable fonamental en la seva activitat de fabricar, comprar i vendre productes. I per a les finances en el seu conjunt, perquè es va enderrocar un mur que va obrir de bat a bat les possibilitats per ampliar com mai abans els tentacles dels mercats.

El desenvolupament dels mercats de divises i de derivats, dels mercats de capitals i de la banca d'inversió només va ser qüestió de temps; la desregulació dels anys 80 es va encarregar ja de la resta. "Va marcar l'inici d'una nova era econòmica en què floreix el lliure comerç internacional i proliferen les oportunitats d'especulació", confirma l'analista de divises i experta en mercats financers Kathy Lien.

EL MERCAT QUE NO DORM

L'ona expansiva d'aquell missatge televisat de Nixon encara és perceptible avui. Quaranta-cinc anys després, el mercat de divises, hereu directe d'aquella decisió, és el mercat dels mercats. És el que més temps opera -de diumenge a la nit a divendres a la nit, ininterrompudament- i el més global de tots.

I, sens dubte, també el més líquid de tots. Segons l'últim informe triennal del Banc Internacional de Pagaments (BIS, per les sigles en anglès), el 2013 negociava cada dia 5,3 bilions de dòlars. Al canvi actual, uns 4,5 bilions d'euros. O el que és el mateix, en tot just sis hores mou tants diners com la producció que l'economia espanyola genera en un any.

DECLIVI DEL DÔLAR? NO TAN RÂPID

El que no ha canviat en aquests 45 anys és el nom de la divisa hegemònica. Els paràmetres són uns altres, els mercats i les seves palanques són molt diferents i exponencialment més potents. Però el dòlar nord-americà segueix sent el rei.

El que no ha canviat en aquests 45 anys és el nom de la divisa hegemònica

Periòdicament, sempre emergeixen els dubtes sobre la seva supremacia. I s'esmenta com a prova que, quan Nixon va acabar amb la convertibilitat, una unça cotitzava a 35 dòlars, mentre que ara supera els 1.300 dòlars. Però el seu domini en el mercat de divises és incontestable. Segons l'informe del BIS, el 2013 el dòlar estava present en el 87% de les transaccions. La segona en importància, l'euro, figurava en el 33,4% de les operacions, i la tercera, el ien japonès, en el 23% -la suma supera el 100% perquè en una transacció sempre hi ha dues divises, amb la qual cosa el total és 200% -. Quinze anys abans, el 1998, la quota de mercat del dòlar també era del 87%.

"Al dòlar li queda molt com a divisa hegemònica. La Xina, que amb el iuan podria ser l'autèntica alternativa, encara ha de consolidar-se com a gran potència econòmica", afirma Juan Ignacio Crespo. El 2013, i tot i que ja es va colar entre les deu monedes més utilitzades del món, el iuan estava present en el 2,2% de les transaccions.

NOMÉS EN CAS DE CAOS

I encara hi ha més. Hi ha un altre ingredient que manifesta la importància del que va fer i va dir Nixon el 15 d'agost de 1971. I que subratlla fins a quin punt va ser important el sistema de Bretton Woods i fins a quin extrem va canviar tot després. Consisteix que, també periòdicament, torna el debat sobre la conveniència d'aixecar un Bretton Woods 2.0

De forma periòdica torna el debat sobre la conveniència d'aixecar un nou Bretton Woods, el 2.0

Acostuma a sorgir a l'escalfor de les crisis o d'algun accident financer. Com els excessos que solen precedir habitualment estan vinculats als moviments de capitals, els desequilibris comercials o bruscos canvis en el valor de les divises i com, a més, no són pocs els països que quan entren en problemes intenten depreciar les seves divises com a drecera per superar-los -devaluacions o depreciacions competitives-, es proposa tornar a edificar un model comú per posar ordre on no n'hi ha.

De moment, però, els debats no han passat del terreny teòric i acadèmic. En un món amb cada vegada més potències -a les de sempre se sumen les emergents ja emergides- i en el qual per tant es complica alinear els seus interessos, una segona versió de Bretton Woods només sembla possible en una situació desesperada. "Un segon Bretton Woods únicament seria possible si es produís un caos complet en els mercats de divises. Només amb una cosa així podria aconseguir-se un acord global per estabilitzar la situació", exposa Crespo.