A causa principalment dels factors demogràfics i de l'evolució del mercat de treball, durant els propers 30 anys, la despesa en pensions s'incrementarà fins a representar el 13,5% del PIB. Això, segons els càlculs de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que proposa fomentar l'augment de l'edat efectiva de jubilació o ampliar el còmput de la pensió com a mesures a llarg termini per assegurar la sostenibilitat i suficiència del sistema.
La despesa en pensions registrarà un increment d'entre 2 i 4 punts del PIB per 2048. Una evolució a l'alça que per a l’AIReF respon a "dues forces oposades". D'una banda, la forta pressió a l'alça dels factors demogràfics i, d'altra, l'efecte compensador conjunt de l'evolució del mercat de treball i de les reformes del 2011 i del factor de sostenibilitat aprovat el 2013.
A més, preveu que el dèficit de la Seguretat Social, que qualifica "estructural" i que se situa entre l’1,3 i l’1,5% del PIB, es mantingui en el futur "en absència de mesures addicionals". Per això, creu que a curt termini, l'Estat hauria d'assumir determinades despeses que ara suporten les cotitzacions, una mesura que considera "factible i desitjable". Visualitzar aquest "desequilibri" com "un problema del conjunt de les Administracions Públiques (AAPP) permetria reduir la incertesa existent respecte a la sostenibilitat de la Seguretat Social".
Aquest dèficit, a curt termini, "té el seu origen en la gravetat de la crisi que va provocar una caiguda de les cotitzacions i ha de ser separat dels problemes de llarg termini, determinats per la demografia i que no són essencialment diferents a Espanya que a la resta dels països del nostre entorn", explica.
Per això, afirma que situar el dèficit en aquella part de l'administració que disposa d'eines per solucionar-ho i visualitzar-ho com un problema conjunt "permetria reduir la incertesa existent respecte a la sostenibilitat de la Seguretat Social. D'aquesta manera, s'evitarien decisions descoordinades i inconsistents com baixades d'impostos o augment de la despesa en parts de l'administració que apareixen com excedentàries".
HI HA RECORREGUT EN LES REFORMES
L’AIReF, a la publicació sobre la sostenibilitat de la Seguretat Social, també inclou que, tot i que ha constatat l'existència de deficiències a les previsions i el diagnòstic, hi ha recorregut en l'aprofundiment de la reforma de 2011, principalment en dos components: un retard en l'edat efectiva de jubilació i una ampliació del període de la carrera de cotització.
"Una comparativa internacional reflecteix que Espanya encara té recorregut per reforçar la sostenibilitat del sistema de pensions modificant alguns dels seus paràmetres fonamentals" i l'aprofundiment en la reforma de 2011, que va modificar paràmetres com ara l'edat, la carrera de cotització a considerar o les reduccions de la pensió per accés a la jubilació anticipada, "pot suposar un compromís adequat de millora de la sostenibilitat sense danyar la suficiència del sistema", afirma.
Així, proposa aprofundir en dos aspectes. En primer lloc, l'edat efectiva de jubilació a Espanya se situa als 62,4 anys, per sota de la mitjana dels països OCDE (64,3 anys) i presenta una de les majors distàncies respecte a l'edat legal, arribant a aconseguir els 2,5 anys. En segon lloc, el període de referència per al càlcul de la pensió, fixat actualment en 20 anys (encara que convergint el 2022 als últims 25 anys com a conseqüència de la reforma de 2011), està per sota de l'utilitzat pels principals països del nostre entorn, on està generalitzada la utilització de la carrera laboral completa.
L’AIReF considera que hi ha possibilitats de revaloració complementàries a la de l'IPC
D'altra banda, la AIReF pensa que l'ajust del sistema mitjançant l'índex de revaloració "s'ha revelat com una estratègia no sostenible de contenció de la despesa, ja que, un cop arribat el moment d'aplicar-lo en els seus extrems més costosos políticament, els incentius per desfer la reforma han resultat massa forts". Segons les seves estimacions, l'aplicació, en absència de mesures d'increment d'ingressos, hauria suposat una revaloració del 0,25% durant tot el període de referència. Això hagués contingut la despesa en 2,1 punts del PIB addicionals, reduint la despesa en pensions el 2048 fins a l’11,3% des del 13,4%.
No obstant això, cal tenir en compte que aquesta contenció seria a costa d'una reducció de 8 punts de la taxa de cobertura de les pensions respecte als salaris. Una reducció de la taxa de cobertura atribuïble a la pèrdua continuada de poder adquisitiu de les pensions durant cada un dels anys que es percebi, afectant directament la suficiència del sistema.
Pel que fa a les mesures del Govern per lligar la pujada de les pensions a l'IPC, l’AIReF considera que hi ha possibilitats de revaloració complementàries, com el creixement del PIB, dels ingressos de l'Estat o de les cotitzacions socials que poden conjugar el manteniment del poder adquisitiu amb la sostenibilitat a llarg termini.
No obstant això, recorda que la Comissió del Pacte de Toledo encara ha de precisar quin ha de ser la regla per aplicar a partir del 2020. I que, també, qualsevol reforma acordada hauria de comptar amb el màxim consens polític i social i, a més, aplicar-se de forma gradual, per suavitzar el seu impacte i permetre als futurs pensionistes ajustar les seves expectatives i adaptar les seves decisions d'estalvi i treball a la nova situació en un marge raonable de temps.
