- Merkel ha elevat la pressió aquesta setmana amb la seva queixa que l'euro està "massa feble"
- Draghi cada vegada té més difícil mantenir sense canvis la política monetària vigent
El poc agrada. Però el molt cansa. I els falcons alemanys senten que ja han estat massa condescendents amb l’'alegre' política monetària del Banc Central Europeu (BCE) sota la batuta de Mario Draghi. Per això, estan elevant la seva pressió perquè comenci a normalitzar. Perquè tenen por que el motor econòmic germànic es passi de revolucions. I perquè les eleccions generals esperen al setembre.
En concret, els comicis tindran lloc el 24 de setembre. Excepte sorpresa, Angela Merkel repetirà triomf. Ara bé, prefereix no confiar-s’hi. I pretén tenir-ho tot lligat i ben lligat. Potser, per això aquesta setmana ha volgut marcar terreny. I no un qualsevol. Ha al·ludit a un de molt concret, el de la debilitat de l'euro, sense dubtar a assenyalar el culpable que, al seu parer, la divisa europea estigui feble: la política monetària del BCE.
I és clar, aquestes són paraules majors. Perquè una cosa és que sigui el president del Bundesbank -banc central alemany-, Jens Weidmann, o el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, el que mostri les seves diferències amb l'entitat capitanejada per Draghi, i una altra, molt diferent, és que la que elevi el seu to sigui 'la que mana'. No és que les veus de Weidmann o Schäuble no siguin influents -ho són, i molt-, però Draghi els ha sabut capejar, domar o arraconar des que va prendre possessió del càrrec el novembre de 2011. Amb Merkel l'assumpte canvia. Ella -i només ella- és 'la veu' a l'Eurozona.
No és el que va dir -el euro està "massa feble" -. Sobretot és qui ho va dir. No va ser Weidmann. O Schäuble. Va ser Merkel. En primera persona. I això, fins i tot per Draghi, són paraules majors.
Per això, quan dilluns, durant la visita a un col·legi de Berlín, va denunciar davant uns estudiants de secundària que "l'euro està massa feble" i que era culpa de l'actual política monetària del BCE, el que va fer va ser llançar un autèntic projectil a la línia de flotació de l'estratègia de Draghi, a més de fer un gest de complicitat a Donald Trump, que al gener va acusar Alemanya d'aprofitar-se un euro "extremadament barat". Ja no són els 'sospitosos habituals' -Weidmann i Schäuble- els que es queixen. Ara és Merkel en primera persona, de manera que la pressió de Berlín sobre Frankfurt, que és on el BCE té el seu quarter general, es multiplica. "El que en realitat importa és que aquestes declaracions són l'últim cas de desacord enfront de la política del BCE i, aquest cop, per part del líder més important de la Unió Europea", certifiquen des de Monex Europe.
Amb l'additiu que, a més, ho va fer al·ludint a un tema que embasta amb un dels temes que defineixen la tradicional ortodòxia alemanya -comptar amb una moneda fort- i que escapa, a més, a la jurisdicció pròpia dels banquers centrals, ja que, almenys oficialment, prefereixen no referir-se a les qüestions canviàries. "Encara que Weidmann és franc en les seves declaracions, evita fer referències directes sobre el valor de l'euro, cosa que la cancellera Merkel va triar fer dilluns", constaten els experts de Rabobank. Com a mostra de la influència de les seves paraules, l'euro ha arribat a apreciar-se en les hores posteriors fins als 1,126 dòlars, el seu canvi més alt contra el 'bitllet verd' en mig any. Encara lluny, això sí, dels 1,34 dòlars als quuals hauria de canviar per aconseguir el 'preu just' que, segons l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), hauria de registrar contra el dòlar.
MÉS ARGUMENTS
Aquest dimarts, el missatge de Merkel es va veure reforçat per una estadística. Segons l'Institut IFO, la confiança dels empresaris alemanys està més alta que mai. "L'estat d'ànim entre els empresaris alemanys va ser eufòric al maig", va proclamar el president de l'IFO, Clemens Fuest. I què té això de dolent? Res... llevat que incrementa la sospita que el motor econòmic germànic acabi passant-se de revolucions.
Perquè aquesta confiança no viatja sola. Altres estadístiques la secunden. La inflació, autèntic anatema a Alemanya, es troba al 2%, amb què està de tornada als nivells de 2012. El creixement es va accelerar entre gener i març fins al 0,6% respecte al trimestre anterior, el ritme més alt des de l'arrencada de 2016. L'atur es troba en mínims històrics, amb una taxa d'atur del 5,8%, de manera que també es temen efectes de segona volta en els salaris que s'incrementin les pressions inflacionistes -ja s'estan registrant pujades en els costos laborals-. I el superàvit comercial, amb aquest euro que Merkel troba "massa feble", segueix engreixant a cop d'exportacions -va marcar un nou rècord anual el 2016 per sobre dels 250.000 milions d'euros- per nodrir, al seu torn, un colossal superàvit per compte corrent, superior als 280.000 milions o més d'un 8% del producte interior brut (PIB) germànic, una proporció a la qual ni tan sols s'acosta cap de les restants potències econòmiques mundials.
I és clar, una economia amb riscos de sobreescalfament, encoratjats per un BCE que no atén a raons, no és la millor carta de presentació de Merkel davant dels alemanys per ser reelegida. Atorga un flanc de debilitat i vulnerabilitat que pot ser explotat per les seves rivals. D'aquí l’'encàrrec' de la cancellera, que, amb l'objectiu de deixar clar que no ha perdut res de força, refresca així la defensa d'una moneda forta i reactiva el debat sobre la conveniència que Draghi torni ja sobre els seus passos.
MÉS AVIAT QUE TARD
Sense sortir d'Alemanya, els experts de Deutsche Bank creuen que l’'operació tornada' del BCE començarà en breu, abans dels comicis alemanys. Però sense bogeries; de manera esglaonada. Primer, durant la reunió de política monetària del 8 de juny, s’espera que la institució modifiqui el seu full de ruta sobre els tipus i elimini el comentari que els interessos oficials, situats al 0% des de març de 2016, encara poden baixar a "nivells més baixos". Segon, al setembre, quan Draghi anticiparà una reducció progressiva del seu programa de compra de deute (APP, per les sigles en anglès), vigent encara amb un volum de compres de 60.000 milions mensuals. I tercer, al desembre, amb una pujada dels tipus de la facilitat de dipòsit, ancorats al -0,40% des de març de 2016, per elevar-los al -0,25% o -0,20%.
De moment, l'única cosa certa és que Draghi, que aquest dimecres és a Madrid, ha seguit defensant la necessitat de mantenir els estímuls per consolidar la recuperació. I que aquesta política continua acarnissant el balanç del BCE, la cartera de deute no deixa de créixer com a conseqüència de les seves compres de títols sobirans, corporatius, hipotecaris i crediticis. Aquest balanç arriba ja als 4,18 bilions d'euros, gairebé 3 bilions més que abans de la crisi.
Des de la perspectiva alemanya, ja és més que suficient. Amb tota seguretat, durant la seva cita de juny el BCE elevarà les seves previsions de creixement i d'inflació per 2017 -el març les va situar, respectivament, a l'1,8% i l’1,7% -, de manera que cada vegada li serà més complicat defensar que els tipus oficials han de seguir al 0% o per sota, que els de dipòsit han de romandre al -0,40% i que l'Eurozona necessita que el seu banc central destini cada mes 60.000 milions d'euros a comprar actius. Però, per si de cas, Alemanya va a recordar-l’hi. Cada vegada amb més freqüència. Les eleccions s'apropen. I Merkel ha donat el tret de sortida.
