L'euro desafia l'autoritat de Draghi: aconsegueix el seu canvi més alt des de l’'agost vermell' de la Xina el 2015

Concretament, el que va passar a l'agost de 2015 és que, primer, la Xina va executar la major devaluació de la seva divisa en 20 anys, moviment que va alterar el pols dels mercats fins que, dues setmanes després, va ser la borsa xinesa la que es va enfonsar, amb caigudes del 8% que van provocar un efecte contagi en què l'IBEX 35 es va deixar un 5%. Enmig d'aquest rebombori, l'euro es va apreciar fins als 1,17 dòlars. I des de llavors no estava tan fort com ara contra el 'bitllet verd'.

En concret, aquest dijous s'ha apreciat un 1% contra la divisa nord-americana, fins als 1,163 dòlars, amb un màxim diari als 1,166 dòlars. Junt amb el fet que arribi ja el seu canvi més alt en gairebé dos anys contra el dòlar, el més rellevant és que ha escalat fins a aquests encreuaments tot i els notables esforços de Draghi per impedir-ho.

HA PERDUT EL SEU 'TOC'?

En el fons, la reunió de política monetària del BCE que va culminar aquest dijous havia començat el 27 de juny. Aquest dia, durant el conclave que el mateix BCE organitza anualment a Sintra (Portugal) per parlar de les seves 'coses' monetàries i financeres, Draghi va elevar el to. Se li va notar més dur, més convençut que la inflació estava ja de tornada a l'Eurozona. I clar, pel que fa al mercat el va escoltar, va revisar els seus càlculs. I es va notar principalment en l'euro, que aquest dia es va revalorar prop d'un 1,5% contra el 'bitllet verd' i va saltar el llistó dels 1,13 dòlars.

El BCE va tractar de corregir aquesta interpretació del mercat un dia després. No va tenir èxit. Ja llavors es va començar a qüestionar si Draghi estava perdent el seu 'toc', aquest maneig especial dels missatges amb què, des de novembre de 2011, ha pogut moure els ressorts dels mercats. Aquestes sospites arriben ara una altra dimensió: la sobtada reacció d'aquest dijous, ja que l'euro es movia al voltant dels 1,15 dòlars abans d'escoltar Draghi, constitueix un desafiament en tota regla a l'autoritat de 'SuperMario'. "Tot i que la reunió va donar poca informació nova sobre la política monetària de l'entitat, pot ser recordada com el dia en què el famós 'Efecte Draghi' finalment es va trencar", apunta Ranko Berich, responsable d'anàlisi de mercat de Monex Europe

ÉS LA INFLACIÓ... SUBJACENT

Perquè la pujada de l'euro és, possiblement, l'últim que vol el BCE. Primer, perquè representa una força desinflacionista quan, precisament, l'entitat encara entén que la inflació està per sota del nivell que vol l’organització. Segon, perquè l'apreciació de la divisa equival a una pujada dels tipus d'interès, i l'euro ja acumula una revaloració del 10,5% enfront del dòlar aquest any. I tercer, perquè els dos ingredients anteriors amenacen amb actuar com frens de la recuperació. "El problema és la fortalesa de l'euro, que deprimeix més la inflació. El BCE vol un euro més feble", constata Martin Arnold, analista d'ETF Securities.

Per això Draghi va lluitar tant com va poder aquest dijous contra la impressió que va deixar el seu discurs de Sintra. Ho va fer, sobretot, apel·lant una i una altra vegada en dos missatges. El primer, que la inflació subjacent, primordial per mesurar realment com s'estan comportant els preus, ja que prescindeix de l'energia i els aliments frescos per la seva major volatilitat, segueix "en nivells reduïts". Al juny, amb la inflació general a l'1,3%, la subjacent es va situar a l'1,2%. Les dues lectures continuen lluny de l'objectiu del BCE de mantenir la inflació per sota, però a prop, del 2% a mitjà termini.

Draghi ha de tornar pels seus furs. Perquè el mercat ja no li està 'comprant' la seva mercaderia. I el desafiament que suposa desmantellar tots els aparells monetaris actuals exigeix ​​una credibilitat total al Banc Central Europeu

I segon, que "encara es necessita un grau d'acomodació monetària molt substancial perquè les pressions sobre la inflació subjacent augmentin gradualment i donin suport a l'evolució de la inflació general a mig termini". Vaja, que segueix sent necessari que els tipus d'interès oficials es quedin al 0%, els tipus de la facilitat de dipòsit al -0,4% i que el BCE es gasti 60.000 milions d'euros al mes a la compra de deute al mercat, totes elles mesures històriques que van ser mantingudes ahir, per estimular que la inflació torni a nivells més estables.

Però res va servir. L'euro va enlairar des dels 1,15 fins als 1,166 dòlars. "Potser és hora que el BCE se centri menys en els moviments intradiaris de la moneda única i més a ser transparent en les seves intencions perquè no estan enganyant a ningú i la reacció del mercat suggereix que estan patint danys de credibilitat al camí" , adverteix Craig Erlam, analista d’Oanda.

LLUITAR CONTRA L'IMPOSSIBLE

El problema per Draghi no és que hagi perdut el seu 'toc', i que sigui aquest el motiu pel qual l'euro desafia la seva autoritat. El seu problema que ni ell mateix pot lluitar contra l'inevitable. Perquè el mercat, i el mateix Draghi, és conscient que la retirada dels estímuls arribarà més aviat que tard. I això, per molt gradual que sigui el desmantellament de l'extraordinària estratègia monetària actual, pesa al mercat.

Draghi, de fet, no va poder evitar-ho. Encara que es va resistir a posar una data concreta a l'inici de l’'operació tornada' del BCE, sí que va concedir que la discussió sobre el futur del programa de compra d'actius (APP, per les sigles en anglès) tindrà lloc "a la tardor". Això passa per les reunions del 7 de setembre -oficialment és estiu, però potser per al BCE ja entra dins de la tardor en celebrar al setembre- o del 26 d'octubre. La següent i última de l'any, la del 14 de desembre, sembla massa llunyana.

Què s'espera que faci a la tardor? Preparar el camí per anar reduint el volum de les compres mensuals de deute al mercat -el famós 'tapering'-, amb l'objectiu de rebaixar-les a començaments de 2018 i deixar de fer-les per complet a finals de l'any que ve. En paral·lel, també s'espera una progressiva pujada dels tipus de dipòsit, els nivells clarament negatius són els que resulten més anòmals i els que més castiguen el negoci bancari. Sigui el que sigui, Draghi ha de tornar pels seus furs. Perquè el mercat ja no li està 'comprant' la seva mercaderia. I el desafiament que suposa desmantellar tots els aparells monetaris actuals exigeix ​​total credibilitat al BCE.