OMT: cinc anys del truc amb el qual Draghi va salvar l'euro

Oficialment, va ser batejat com Outright Monetary Transactions (OMT) o Operacions Monetàries de Compravenda, i partia d'un supòsit molt senzill: amb l'objecte de mitigar les pressions que diversos països de l'euro estaven patint per finançar-se als mercats, el Banc Central Europeu (BCE) compraria el seu deute públic amb venciment entre 1 i 3 anys al mercat secundari, és a dir, una vegada que ja hagués estat emesa, per allò de no vulnerar la norma que li impedeix finançar directament els 'europaïsos'. Aquestes compres, això sí, estaven subjectes a una condició: el país havia acollir-se a un programa de rescat complet.

Amb el llançament de l’OMT, Draghi complia l'històric compromís adquirit a Londres el 26 de juliol, quan va prometre "fer el necessari per salvar l'euro". "I creguin-me, serà suficient", va tancar solemne. L'OMT va ser la translació de les dites als fets, tot això en un moment en què la ruptura de l'euro era un risc absolutament real perquè un dels seus principals socis, Espanya, estava contra les cordes tot i que al juny ja havia sol·licitat assistència financera per rescatar els bancs. Hores abans del seu discurs a la capital britànica, la prima de risc espanyola, que mesura l'interès addicional exigit als bons espanyols a 10 anys respecte als alemanys amb igual venciment, tocava els 650 punts bàsics, amb el rendiment dels bons a prop del 8%. O el que és el mateix, la situació era insostenible per la capacitat financera espanyola.

LA FIGURA DE 'SUPERMARIO'

Però llavors va emergir Draghi, convençut de la necessitat de fer honor al seu sobrenom de 'SuperMario'. Primer va parlar a Londres i després es va inventar l’OMT. "El seu objectiu és restablir el funcionament del mecanisme de transmissió de la política monetària en tots els països de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) i contrarestar els temors infundats sobre la reversibilitat de l'euro", exposava el Banc d'Espanya aquest mateix setembre per definir els objectius de l’OMT.

Els va aconseguir? Sens dubte. La prima de risc espanyola primer es va reduir al setembre fins als 500 punts bàsics i després va acabar l'any ja als 400 punts bàsics. I l'euro, que s’estava depreciant contra el 'bitllet verd' i que a finals de juliol es canviava a 1,21 dòlars, va acomiadar ja del 2012 als 1,319 dòlars. Espanya respirava i les malmeses costures de l'euro van quedar segellades.

COM EL PRIMER DIA

Però el més cridaner no és l'impacte que va tenir. L’absolutament terrible és que aquesta influència, que va romandre durant els mesos i anys següents, va tenir lloc malgrat que l’OMT mai ha estat emprat. Segueix com el primer dia, ni tan sols ha estat estrenat.

Amb l’OMT, Draghi va cosir les malmeses costures de l'euro quan la tensió era extrema, va apaivagar les primes de risc i burlar l'ortodòxia alemanya. Tot això sense que ni tan sols hagi estat estrenat. Un truc prodigiós. El millor de Draghi

L’OMT semblava fet a mida per a Espanya. Feia la sensació que era qüestió de temps que ho demanés. Però no va fer falta. La seva sola presència va exercir un efecte dissuasori des del primer minut. Fins llavors, posar-se curt en deute o actius espanyols o en euro era un negoci segur, senzill i rendible. Però la cosa canviava amb l’OMT. La seva concepció suposava la creació d'un 'botó' que podria ser premut en qualsevol moment i l'activació desembocaria en unes mans tan poderoses com les del BCE que començarien a comprar deute del país en qüestió, de manera que prendre posicions contra aquest país podria sortir molt car. Tot això, sense necessitat de posar-lo a prova. Només amb existir, només amb la seva presència, l’OMT es va convertir en un dic formidable.

I encara hi ha un altre matís. A Londres, Draghi va arrencar la seva històrica frase dient dues vegades que tot ho faria el BCE "dins del seu mandat". I aquesta premissa va impregnar l’OMT. El banquer italià era conscient que l'hi treia del barret de copa amb l'oposició del poderós president del Bundesbank, Jens Weidmann, i de l'ortodoxa visió alemanya. Presumia que anava a tenir problemes, per aquest motiu va subratllar que l'OMT no excedia el mandat del BCE. I no es va equivocar. Al començament de 2014, el Tribunal Constitucional alemany va qüestionar la seva legalitat perquè interpretava que excedia el mandat del BCE, raó per la qual el va remetre al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciés. Ho va fer, però en favor de Draghi, i finalment fins i tot el Constitucional germànic va acabar acceptant, no sense fissures, la legalitat de l'OMT el 2016. Potser pel ressentiment que va deixar aquest precedent, el Constitucional alemany ha repetit aquest any el mateix procés, però aquesta vegada amb les compres de deute que realitza des de 2015.

L'OMT, l’han seguit més mesures de tall gens convencional. Sota la batuta de Draghi, el BCE va instaurar una guia o full de ruta ('forward guidance') sobre els tipus d'interès el 2013, quan fins llavors havia seguit la política de no anticipar ni telegrafiar res sobre el preu del diner; el 2014 va situar els tipus de la facilitat de dipòsit en terreny negatiu per primera vegada en la història; i el 2015 va llançar el seu programa de compres de deute públic i privat al mercat (més conegut per les sigles QE, relatives a 'quantitative easing' o expansió quantitativa, encara que les sigles oficials són APP, d'Asset Purchase Programmes o Programes de compra d’actius). Totes elles històriques, totes elles sense precedents, però cap d'elles s'assembla el que s'ha aconseguit pe l’OMT.

Les altres es van posar en marxa ja per qüestions més comuns al BCE, com són les relatives a les condicions financeres i la inflació; l’OMT es va idear per una qüestió de tot o res, de vida o mort per a l'euro. Les altres no només van ser anunciades, sinó que han hagut de ser executades i usades realment perquè tinguessin algun tipus d'impacte; a l'OMT no li ha fet falta. Un truc incomparable. El millor de Draghi.