L'euro a 1,20 dòlars polvoritza les previsions del Moncloa i del BCE

Perquè ni tan sols elles, que tampoc contemplaven la paritat a la qual sí es referien els bancs i les empreses d'inversió, havien previst semblant fortalesa per part de l'euro. Després d'acabar 2016 als 1,055 dòlars, els diferents escenaris macroeconòmics presentats aquest any pel Govern espanyol manejaven com a suposat un tipus de canvi d’1,1 dòlars per 2017 i els anys següents -fins 2020, de fet-, si bé els Pressupostos Generals incorporaven com a hipòtesi bàsica la projecció amb la que el Banc Central Europeu (BCE) treballava al començament de 2017, d’1,07 dòlars. Al juny, l'entitat presidida per Mario Draghi va ajustar aquest supòsit per considerar un canvi mitjà d’1,08 dòlars el 2017 i d’1,09 dòlars per 2018 i 2019.

La realitat, però, està sent ben diferent, fins al punt que aquest dimarts va superar el llistó dels 1,20 dòlars. No perforava aquesta barrera des de gener de 2015, just quan el BCE es disposava a llançar el seu programa d'expansió quantitativa (QE). Dos anys i mig després i, sobretot, dos bilions d'euros després, que és el volum de diners que la institució ha creat amb la seva 'impressora' sota el QE amb les compres de deute al mercat, l'euro torna a aquests nivells. Per ara, ja amitjana un canvi d’1,103 dòlars el 2017.

Si els 1,20 dòlars són un fenomen passatger no afectaran l'economia; però si han vingut per quedar-se, els impactes resultaran inevitables

Amb aquesta 'operació tornada' no només trenca els pronòstics del mercat, sinó que sobretot fa caure un dels supòsits bàsics que sustentaven les previsions espanyoles i europees. I no un qualsevol, sinó un clau, ja que la debilitat de l'euro, que al maig de 2014 va fregar els 1,40 dòlars i que el 2016 va acabar en aquests 1,055 dòlars, s'havia convertit en un dels anomenats 'vents de cua' que, junts amb el petroli barat i els baixos tipus d'interès, tant estaven beneficiant a la recuperació econòmica, amb Espanya entre els països més beneficiats.

COMPLICANT EL PANORAMA

Encara que alguns 'eurosocis' veuran amb bons ulls la renovada fortalesa de l'euro, com és el cas d'Alemanya després que la cancellera, Angela Merkel, es queixés al maig que la divisa estava "massa feble" per culpa del BCE, la veritat és que si l'empenta de la 'moneda única' ha vingut per quedar-se suposarà un notable desafiament. És a dir, si no aguanta sobre els 1,20 dòlars -o més amunt-, el seu impacte amb prou feines es notarà; ara bé, si persisteix en la seva conquesta dels 1,20 dòlars -o va fins i tot més enllà- l'impacte serà inevitable.

En el cas espanyol, perquè la debilitat de la divisa ha servit per perllongar el bon moment del sector exportador, el concurs ha estat determinant en la recuperació. De fet, les exportacions van ser claus perquè l'economia creixés un 0,9% entre abril i juny respecte al primer trimestre de 2017. Amb aquest suposat l'euro a 1,1 dòlars, al juliol el Govern va anticipar un creixement del 3% el 2017, del 2,6% el 2018, del 2,5% el 2019 i del 2,4% el 2020.

Amb un euro més fort, serà més car exportar i més barat importar, de manera que la balança comercial podria deteriorar-se i amb la qual cosa el sector exterior, que va contribuir amb 0,7 punts percentuals al creixement del segon trimestre, tornaria a restar. És a dir, tornaria al que sol ser normal a Espanya. Al seu torn, aquest impacte repercutiria en la confiança dels empresaris, amb el consegüent fre a la inversió i la creació d'ocupació, i elevaria la possibilitat que els salaris seguissin sense beneficiar-se de la recuperació i que es perpetués la devaluació interna com eina de competitivitat.

L'euro puja contra el dòlar, sí, però també contra el iuan xinès, el ien japonès, la lliura esterlina, el real brasiler...

Segons el BCE, un euro més fort representa un repte perquè complica el seu objectiu de fabricar inflació, situada a l’1,3% quan l'objectiu de l'entitat és mantenir-la per sota, però a prop, del 2%, i consolidar la recuperació. Un euro més fort genera efectes desinflacionistes, ja que abarateix els productes importats, perjudica les exportacions i endureix les condicions monetàries. És a dir, just els efectes contra els quals Draghi està lluitant amb la seva extraordinària política monetària actual, amb els tipus d'interès oficials al 0% i els de dipòsit, al -0,40% i amb el QE bombejant encara 60.000 milions d'euros cada mes.

Al juny, amb l'euro al voltant dels 1,12 dòlars, el BCE va preveure un creixement de l’1,9% el 2017, de l’1,8% el 2018 i de l’1,7% el 2019, així com una inflació de l'1,5% el 2017, de l’1,3% el 2018 i de l’1,6% el 2019. L'entitat actualitzarà aquestes xifres durant la reunió de política monetària que celebrarà el 7 de setembre, de manera que hi haurà ocasió de comprovar si l'empenta l'euro ja les altera.

Tot això, amb l'agreujant que l'euro no només s'està enfortint contra el dòlar, sinó contra la resta de les principals monedes del món. Arriba ja les 0,93 lliures, el seu canvi més alt contra la moneda britànica en vuit anys; els 7,93 iuans xinesos, de manera que camina en zona de màxims des de 2014; o els 131 iens japonesos o els 3,8 reals brasilers, el seu canvi més alt contra les monedes nipona i brasilera, respectivament, des de l'any passat.

PENDENTS DEL 7 DE SETEMBRE

Aquests riscos disparen l'expectació del mercat davant la cita amb Draghi del 7 de setembre. El seu paper està sent -i serà- determinant en la marxa de l'euro. El seu discurs a Sintra (Portugal), a finals de juny, va accelerar l'apreciació que la divisa europea ja estava vivint, i després ha estat la seva tebior -o, directament, el seu silenci, com durant el simposi de Jackson Hole- la qual ha emparat la pujada de la 'moneda única'. Aquesta actitud de Draghi no exempta de polèmica i connecta amb les pressions que està rebent des d'Alemanya per la prolongació d'una política monetària que Berlín troba excessivament expansiva.

Però, per sobre dels 1,20 dòlars, el problema adquireix ja una altra dimensió. I li planteja un desafiament, perquè les intencions de Draghi passaven per anunciar a la tardor una progressiva retirada del QE, però fer-ho podria donar encara més ales a l'euro. "La gran qüestió és com aconseguirà Draghi introduir una reducció gradual del QE ('tapering') sense empènyer l'euro a nivells que danyin les economies europees, un dilema difícil fins i tot per a 'SuperMario'", exposa Konstantinos Anthis, analista d'ADS Securities. "Un euro més fort no beneficia la majoria dels exportadors de l'Eurozona i deixa el BCE amb un dilema: detindran o reduiran la política monetària acomodatícia en el futur amb l'esperança que no freni la fràgil recuperació de l'Eurozona?", coincideix Jordan Hiscott, responsable d'operacions d’ayondo markets.