Les pujades d'impostos de Montoro van reduir el PIB en 25.000 milions

Així ho mostra un estudi divulgat pel Banc d'Espanya sobre l'impacte dels canvis de la pressió fiscal en l'economia. "Un augment dels impostos equivalent a l'1% del Producte Interior Brut (PIB) redueix el producte un 1,3% després d'un any", conclou l'informe Los efectos en el producto de los cambios de impuestos: evidencia narrativa desde España dels economistes del BdE Francisco Martí, Javier J. Pérez i Roberto Ramos; l'economista del Banc Central Europeu (BCE) Richard Morris; i Paula Gil, professora de la Universitat Complutense.

Els càlculs economètrics d'aquests experts vinculen les alces d'impostos dels diferents governs durant les últimes tres dècades amb l'activitat econòmica. Es produeix un efecte multiplicador, en aquest cas negatiu. El que es coneix en l'argot com a efecte keynesià, que molts economistes neguen. Atès que per cada 1% addicional del PIB en impostos es redueix aquest indicador en un 1,3%, hi ha un 0,3% que no es transvasa des de la butxaca dels treballadors i els empresaris a les arques públiques, sinó que s'evapora. Un cost net de més de 3.000 milions d'euros per a l'economia si es compara amb el PIB de l'última dècada, per sobre del bilió d'euros anuals.

Durant les últimes tres dècades, per cada 1% addicional del PIB en impostos es redueix aquest indicador en un 1,3%

Aquests mateixos càlculs rebaixen la factura fins a l’1,2% de la producció anual durant el període entre 2008 i 2013, període durant el qual els governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, amb Elena Salgado i Cristóbal Montoro com a executors, van ser proclius a pujar els impostos davant el desajust dels comptes de les administracions públiques i les exigències des de l'Executiu comunitari per complir -o apropar-se- a les metes de dèficit consensuades.

És a dir, per cada pujada d'impostos de Salgado o Montoro es va colpejar a l'economia en més de 12.000 milions d'euros. Un total de 2.000 milions d'euros es van perdre com a efecte multiplicador de l'augment de la pressió fiscal, en un moment en què, a més, el cicle econòmic era recessiu.

El canvi de signe en l'evolució de la pressió fiscal es va produir el 2010, després de dos anys d'intents per part de Zapatero per estimular l'economia amb despesa pública. Fruit d'això, i de la recessió, el dèficit es va disparar fins al 10% del PIB. La resposta va ser un paquet d'increments de tributs que va aconseguir l’1,3% de la riquesa generada aquest any per l'economia. El 2011, últim any del PSOE a la Moncloa, va haver-hi un altre increment del 0,4% del PIB, assenyalen els economistes autors de l'estudi.

Després de les eleccions de novembre de 2011, Rajoy va prendre possessió del Govern amb majoria absoluta al Congrés. Montoro va ser el responsable des del Ministeri d'Hisenda -que Rajoy va separar d'Economia- de dissenyar les retallades per complir amb Brussel·les. A més de la tisorada als pressupostos, "la mida de l'augment -pujada d'IRPF, principalment- va ascendir al 0,75% del PIB durant la primera meitat de 2012", estimen els autors de l'estudi publicat pel BdE.

LA PRESSIÓ FISCAL S'INTENSIFICA

La pressió sobre els comptes públics va continuar mentre que l'Eurogrup va acceptar un crèdit especial de 100.000 milions d'euros per recapitalitzar el sistema financer. El focus va seguir sobre la recaptació. "En general, els compromisos tributaris es van incrementar un 1,1% del PIB durant la segona meitat de 2012. Aquestes pujades d'impostos van ser complementades amb algunes reduccions en la despesa pública, entre ells una disminució del salari dels funcionaris i una reducció de les prestacions per desocupació", afegeixen els economistes del BdE, del BCE i de la Complutense. Un any després, l'augment de les cotitzacions socials per als assalariats de majors ingressos i la reducció en les deduccions de les empreses van suposar un "petit increment a la base d'impostos per a les empreses" que va representar el 0,2% del PIB.

En total, les estimacions de la investigació apunten a un increment de la pressió fiscal del 2% del PIB entre 2012 i 2013, els dos primers anys del Govern de Rajoy amb Montoro com a titular d'Hisenda. Durant aquest període, el cost per a l'economia es multiplicava per 1,2 vegades, de manera que el dany al PIB s'elevaria segons aquests càlculs al 2,4%, a prop de 25.000 milions d'euros. I d'aquest muntant, 5.000 milions d'euros es van perdre sense que passessin de les persones físiques o jurídiques a la recaptació pública.

L'impacte es produeix al llarg dels següents trimestres -els càlculs són en base a un any després de l'increment impositiu- i s'evapora a llarg termini, expliquen aquests investigadors. "El grau de la caiguda del producte està subjecte a incertesa, ja que les bandes de confiança -precisió del càlcul- són àmplies", admeten aquests experts, tot i que "aquest resultat està en línia amb la literatura narrativa per altres països".

MÉS PRESSIÓ SOBRE ELS TREBALLADORS

L'efecte de la imposició indirecta és més gran i, després d'un augment impositiu, la inversió reacciona més que el consum

Els autors de l'estudi divulgat pel BdE expliquen que l'impacte de la pressió fiscal difereix en funció del contribuent i del tipus de tribut. "Els resultats també mostren que l'efecte de la imposició indirecta és més gran i que, després d'un augment impositiu, la inversió reacciona més que el consum", sostenen.

Aquest pot ser un argument de Montoro per defensar l'esforç al qual s'ha sotmès a uns o altres agents econòmics. El ministre, embolicat ara en la pressió de l'oposició per l'amnistia fiscal després de la sentència del Tribunal Constitucional en contra, va anticipar aquesta setmana baixades de l'IRPF a partir de 2019. Un impost sobre el qual ha recaigut gran part de l'ajust per intentar arribar els objectius de dèficit, que aquest any es troba al 3,1% del PIB.

Les xifres de recaptació durant l'última dècada apunten en aquesta direcció. L'Executiu va estimar que recaptarà 78.027.000 d'euros el 2017 per IRPF, segons es recull al projecte de llei dels pressupostos generals de l'Estat (PGE) de 2017. Un registre que serà màxim històric i que supera amb comoditat els 72.614.000 d'euros de 2007. Per la seva banda, els ingressos per societats, si es compleixen aquestes estimacions, ascendiran a 24.399.000 d'euros, tot just el 54% dels 44.823.000 d'ara fa una dècada (vegeu quadre).

L'augment dels ingressos públics pot ser a causa d’una major pressió fiscal o del creixement de la variable. Com més elevat sigui el nivell d'ocupació i més salaris cobrin els treballadors, major serà la recaptació per IRPF. Però això últim no és el que ha succeït, d'acord amb l'evolució del PIB. Una de les tres vies per calcular l'indicador de referència sobre la riquesa que genera un país és la suma de rendes. Les variables més importants són la remuneració dels assalariats i l'excedent brut d'explotació (EBE). Encara que hi inclouen altres components, estan compostos principalment dels salaris i dels beneficis empresarials respectivament.

Durant el primer trimestre, el PIB -seqüència de 12 mesos- va aconseguir per primera vegada els nivells de 2008. Però en aquest trajecte, el component de remuneració dels assalariats amb prou feines ha crescut en passar dels 135.422.000 d'euros dels tres primers mesos de 2008 fins als 138.613.000 del primer trimestre del 2017, segons les estadístiques de l'INE. El percentatge sobre el PIB ha disminuït del 50,1% fins el 47,6%. Alhora, l'excedent brut d'explotació s'ha elevat un 26% fins a arribar als 131.417.000, el 45% del total.