Espanya encara és el país més 'generós' amb els pensionistes

Així ho ha explicat Pablo Antolín-Nicolau, economista en cap de la unitat de pensions privades de l'OCDE al Congrés dels Diputats, en una jornada sobre les pensions organitzada per Funcas i Ibercaja. "Espanya té la taxa de reemplaçament -pensió respecte a l'últim salari- més alta d'Europa amb un 82%", ha deixat clar l'expert en una comparativa entre països. Aquesta ràtio compara la pensió pública esperada amb l'últim salari. Tot i que les estimacions varien entre organismes. Des del Banc d'Espanya estimen també més d'un 80% però seria la quarta més alta a Europa. Per la seva banda, el director d'ordenació de la Seguretat Social, Miguel Ángel García Díaz, ha assenyalat que Espanya arribarà al segon lloc en generositat de la classificació 'Aging Report' el 2017, que mesura la taxa de substitució a la Unió Europea.

En qualsevol cas, Pablo Hernández de Cos, director d'economia i estadística del Banc d'Espanya, enumera diversos paràmetres que mostren com "el grau de generositat del sistema de pensions espanyol és més gran" que en altres països comparables, en què la pensió pública copa gairebé tota la importància. La taxa de dependència, per exemple, entesa com el nombre de pensionistes respecte a la població activa, és a dos punts percentuals més que a la mitjana comparable de l'OCDE. D'altra banda, recorda que a la majoria dels països es té en compte tota la vida laboral, però no a Espanya. Això produeix una taxa de retorn per cada any treballat de l'1,8%. És a dir, per cada euro cobrat es rebran de mitjana 1,8 a la pensió, enfront d'una mitjana exterior d’1,3.

El sistema de repartiment existent a Espanya està més estès a Europa, tot i que cada vegada en menor mesura

Així mateix, la generositat també s'avalua amb la pensió mitjana comparada amb el salari mitjà a l'economia. Hernández de Cos explica que els càlculs del Banc d'Espanya són del 60%, molt per sobre del 46% dels països de l'OCDE en què les pensions públiques són importants. Igualment, l'edat de jubilació deixa Espanya amb una major generositat, ja que encara que els 67 anys superen els 64 de mitjana a l'OCDE, molt diferent és l'edat efectiva. És a dir, quan es jubila veritablement la gent: llavors és 62 anys, lluny dels 65 d'altres països, ja que en molts hi ha la possibilitat d'allargar la vida laboral. Tot i que la Seguretat Social maneja una xifra per a Espanya de 64 anys.

La taxa de reemplaçament no només està entre les més altes del rànquing europeu, sinó també el global si es tenen en compte tots els països de l'OCDE, perquè el sistema de repartiment existent a Espanya està més estès a Europa, tot i que cada vegada en menor mesura. Diversos països estan per sota del 50%, mentre que altres economies com Alemanya, França o Suècia estan al voltant d'aquest llindar. Al Regne Unit, per exemple, està entre el 20% i el 30%.

No obstant això, totes aquestes taxes s'incrementen si es tenen en compte els actius de la societat destinats a la jubilació. És a dir, l'estalvi complementari a través de vies de capitalització, ja sigui amb mecanismes voluntaris o obligatoris. Encara que també si es tenen en compte alhora el sistema de repartiment i els estalvis per capitalització Espanya està a la part alta del rànquing.

"Molts països tenen taxes de reemplaçament per sota del 50% i no hi ha aportacions inferiors a Espanya, no sé quin és el secret. Per què no hi ha problemes aquí de sostenibilitat?" Es pregunta l'economista de l'OCDE. De fet, sí que n'hi ha. Almenys en el curt termini, ja que les pensions públiques pressionen cada vegada més el dèficit públic amb un forat de la Seguretat Social que va arribar a l’1,7% del Producte Interior Brut (PIB) i superarà l'1% el 2017 i el 2018, segons les estimacions del mateix Govern de Mariano Rajoy.

D'altra banda, la llei de 2013 que va aprovar l'executiu valent-se de la seva majoria absoluta desvincula la revaloració de les pensions de l'IPC amb una equació que depèn de la pròpia salut financera del sistema. Estudis o previsions de la Unió Europea, el Banc d'Espanya, Fedea o Inverco estimen una retallada dràstica de la taxa de reemplaçament durant les pròximes dècades fins a entorns del 50% o el 60%.

TENDÈNCIES AL MÓN

La majoria de les economies desenvolupades, resumeix Antolín-Nicolau, han portat a terme durant els darrers anys un retard en l'edat de jubilació. De fet, les xifres més constants han estat les del retard dels 65 anys fins als 67 anys com a edat oficial, igual que està fent Espanya en aquest cas després de la llei de 2011 aprovada sota el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Una altra evidència, assenyala l'expert, és l'augment fort i continu del nivell d'actius de les societats avançades per a la jubilació. De fet, l'estalvi mitjançant sistemes de capitalització supera el 50% del PIB en molts països, mentre que a Espanya no passa per molt del 10%. "Això no és ni bo ni dolent, no fem recomanacions, però sí que és una tendència", matisa l'economista. "Tots els països tenen una barreja, el que varia és el pes de cada component", afegeix.

Una altra evidència, assenyala l'expert, és l'augment fort i continu del nivell d'actius de les societats avançades per a la jubilació. De fet, l'estalvi mitjançant sistemes de capitalització supera el 50% del PIB en molts països, mentre que a Espanya no passa per molt del 10%. "Això no és ni bo ni dolent, no fem recomanacions, però sí que és una tendència", matisa l'economista. "Tots els països tenen una barreja, el que varia és el pes de cada component", afegeix. Així, hi ha un grup en el qual preval la capitalització, en el qual es troben estats com Dinamarca, Islàndia, Holanda, Xile o Mèxic. Un altre en què hi ha sistema de repartiment però amb important presència d'algun mecanisme de capitalització, amb els Estats Units o Alemanya, i finalment el grup en el qual destaca el sistema de repartiment. En aquest últim es troben Espanya, Itàlia i França. Encara que l'economista matisa que Itàlia està poc a poc avançant cap al segon grup i que a França són molt populars uns vehicles d'inversió en què hi ha un període preacordat per recuperar els diners, coneguts com assegurances de vida encara que molt diferents a la filosofia de aquest producte a Espanya.