Els economistes demanen ajudes al lloguer i més habitatge social en comptes de regular preus

Així ho ha indicat aquest dilluns durant un debat en línia organitzat pel propi CGE sobre l'habitatge, durant el qual Joan Ràfols, president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, ​​ha assenyalat que "la dotació dels pressupostos destinats als plans de habitatge han estat clarament insuficients i ja és hora que les administracions tinguin un paper molt més actiu assignant fons a la promoció d'habitatge assequible, a l'increment de parc públic d'habitatge i a subvencions personalitzades per a les famílies que en l'actual situació econòmica estan en risc de perdre el seu allotjament, d'acord amb el mandat constitucional".

Per la seva banda, José García-Montalvo, economista especialitzat en habitatge, ha afirmat que "el problema d'accessibilitat a l'habitatge no es pot resoldre d'un dia per l'altre, és necessari mantenir una política d'habitatge orientada adequadament, coherent en el temps i amb suficient finançament". Després del debat, el president del CGE, Valentín Pich, ha aprofitat per indicar "la necessitat d'implementar una política d'habitatge a llarg termini i no de cara a la galeria", reclamant un debat "seriós i assossegat, abans de prendre decisions precipitades sobre una qüestió nuclear de l'Estat de benestar com és la política d'habitatge".

Així mateix, el CGE va llançar una sèrie de reflexions sobre el debat de la política d'habitatge i el control de preus dels lloguers, subratllant que "no hi ha solucions màgiques ni simples al problema d'accessibilitat de l'habitatge, com algunes propostes populistes semblen suggerir". Així, ha apuntat que "és necessària una aproximació a partir de múltiples instruments: ajudes al lloguer, construcció i compra d'edificis per destinar a habitatge de lloguer social i preu limitat amb algun tipus de subsidi públic que permeti la col·laboració públic-privada per a la construcció d'un parc d'habitatge assequible".

Segons el CGE, "totes les accions de política d'habitatge tenen repercussió pressupostària, i són responsabilitat de l'administració pública", de manera que "no és raonable fer recaure en els propietaris d'habitatge de lloguer els problemes creats per la ineficàcia, falta de finançament i coherència de les polítiques públiques". En aquest sentit, considera que "el recurs al control dels preus dels lloguers, suposa traspassar el cost de la política social en matèria d'habitatge a la propietat privada", encara que reconeix que "té l'avantatge per als governs que no té cost pressupostari".

No obstant això, adverteix que el control dels preus dels lloguers "està demostrat que comporta que els propietaris es retreguin a l'hora d'oferir els seus habitatges, reduint-se per tant el mercat i les inversions, i augmentant l'economia submergida", per la qual cosa va indicar que "com més oferta pública i privada d'habitatge de lloguer hi hagi, més avantatjós serà el preu per a l'inquilí, i per aconseguir-ho es necessita que les regles de joc siguin clares i amb voluntat de permanència".

Així mateix, apunten que diversos països de la UE han incrementat la regulació de les relacions contractuals pel que fa a la durada dels contracte o la repercussió d'obres, "tendint a un major equilibri entre arrendadors i arrendataris", i "mantenint el principi de lliure pacte entre les parts per a la fixació de la renda, per un període temporal limitat i acompanyats de programes d'inversió per incrementar l'oferta a preus assequibles i de mercat".

Per això, recomana que "perquè el parc privat de lloguer pugui allotjar les famílies amb baixos ingressos i aquelles famílies en perill d'exclusió social, és imprescindible un sistema de subsidis personalitzats per al pagament de les rendes", i destaca que "la injecció de fons europeus suposa una oportunitat per a la promoció d'habitatge públic assequible de lloguer, en què necessàriament s'haurà d'atendre la sostenibilitat mediambiental, l'accessibilitat i l'eficiència energètica".