La fortalesa de la divisa complau a Alemanya, encara que complica la tasca del BCE
La pregunta resulta obligatòria: per què tolera Draghi la renovada fortalesa de l'euro si complica els seus objectius de fabricar inflació i reactivar el creixement a l'Eurozona? Amb l'euro per sobre dels 1,20 dòlars per primera vegada des de gener de 2015, la resposta té un marcat accent alemany. A Berlín, un euro més vigorós no molesta tant.
Al maig, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va elevar el to crític del govern alemany pel que fa al Banc Central Europeu (BCE) sota la batuta del seu president, Mario Draghi. En un gest inusual, per com n’és de delicat l'assumpte i la rellevància de qui ho va dir, Merkel va ser contundent. "L'euro està massa feble", ha sostingut, i tampoc va ocultar el que, al seu parer, era la causa d'aquesta debilitat: l'actual política monetària del BCE.
Aquesta política consisteix en la combinació dels tipus d'interès més baixos de sempre, amb els oficials al 0% i els de dipòsit, al -0,40%, amb una estratègia d'expansió quantitativa (QE, per les sigles en anglès) sota el programa de compres d'actius (APP) mitjançant el qual el BCE continua dedicant 60.000 milions d'euros al mes, almenys fins a finals de 2017, a la compra de deute al mercat.
El missatge de Merkel va ser captat pel mercat. L'euro, que es movia al voltant dels 1,12 dòlars, va saltar fins als 1,126 dòlars. La 'cap' havia parlat i els inversors estaven reaccionant. Faltava conèixer una altra resposta, la del principal interpel·lat per les paraules de Merkel, Draghi, a qui una divisa més fort li complica la vida. En quin sentit? Una moneda més forta exerceix pressions desinflacionistes, frena l'exportació i endureix les condicions monetàries, tots ells efectes contraris a l'objectiu del BCE de 'fabricar' inflació i creixement a l'Eurozona amb la pretensió de consolidar la recuperació.
TRIPLE INFLUÈNCIA ALEMANYA
Tres mesos després, l'euro supera els 1,20 dòlars. Si Merkel volia un euro més forta, ja el té. Amb la inflació alemanya mostrant els nivells més alts des de 2013 -en juliol es va situar a l'1,7%, tot i que al febrer va arribar fins i tot al 2,2% - i amb l'economia aspirant a créixer més d'un 2% el 2017 per primera vegada des de 2011, a Berlín no es veu amb mals ulls que una divisa més robusta exerceixi la funció de contenció que no exerceix l'expansiva política monetària de Draghi. I això, a menys d'un mes de les eleccions federals alemanyes del 24 de setembre, no és poca cosa els interessos electorals de Merkel.
Merkel es va queixar al maig que l'euro estava feble. Es canviava a 1,12 dòlars. Ja aguaita els 1,20 dòlars, i no li ve malament com a mostra d’ortodòxia per als seus interessos davant les eleccions de setembre
I encara hi ha un altre factor amb accent alemany. Per sobre dels 1,19 dòlars, la 'moneda única' marca el seu canvi més alt contra el 'bitllet verd' des de gener de 2015. És a dir, des que el BCE va preparar el camí per al QE, anunciat el 22 de gener de aquest any i l'execució va començar el 9 de març. Un QE que durant les últimes setmanes ha tornat a ser objecte de polèmica, ja que el Tribunal Constitucional alemany va entendre que el BCE s'ha vulnerat el seu mandat amb les compres de deute al mercat, raó per la qual l'ha remès al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciï al respecte.
Amb Merkel queixant-se d'un euro feble, amb un euro més fort afavorint als ortodoxos interessos alemanys i amb el Constitucional qüestionant la legalitat del QE, el 'silenci' de Draghi durant les últimes setmanes, especialment al simposi de Jackson Hole, pel que fa a la fortalesa de la divisa europea sona a concessió. Fins i tot el banquer italià va posar de la seva part a la recent carrera de l'euro amb el discurs que, a finals de juny, va pronunciar a Sintra (Portugal) quan va donar ales a la divisa europea en afirmar que "l'amenaça de la deflació [a l'Eurozona] ha desaparegut i les forces reflacionistes ja estan en joc". Aquestes paraules van sonar com la bestreta de la futura -i gradualment retirada dels estímuls per part de BCE.
DES D’AQUELL ESTIU DE 2012...
Amb aquests ingredients, l'euro constata que el de les divises és el mercat més abonat per a les sorpreses. Quan acabava 2016, abundaven els bancs d'inversió i les empreses d'anàlisi que profetitzaven la paritat entre l'euro i el dòlar el 2017. Consumits vuit mesos de l'any, de la paritat no hi ha hagut ni rastre i l'euro acumula una apreciació del 13% contra el 'bitllet verd'.
Semblant estirada es recolza en una ratxa que no es veia des de fa gairebé cinc anys. L'euro va posar en marxa el motor alcista al març. I fins avui. Excepte viratge durant les properes sessions, tancarà l'agost el seu sisè mes alcista consecutiu, una seqüència que no s'observava des dels sis mesos que va enllaçar entre agost de 2012 i gener de 2013. O el que és el mateix, des que Draghi es va comprometre a públic a "fer tot el que sigui necessari per salvar l'euro".
Draghi tindrà una altra oportunitat per pronunciar-se el pròxim 7 de setembre. Les seves paraules seran claus per saber si l'euro continuarà pujant o no. O el seu silenci. Perquè qui calla atorga
Tot això, encara que pel camí l'altra banda, el dòlar, ha rebut dues pujades dels tipus d'interès per part de la Reserva Federal (Fed) nord-americana, al març i al juny, per portar-los del 0,50-0,75 % a l’1-1,25%. No obstant això, els dubtes pel que fa a les polítiques econòmiques i fiscals que podrà executar realment el president nord-americà, Donald Trump, i pel que fa a quan tornarà a apujar els tipus la Fed –s’esperava un altre augment el 2017, però cada vegada està menys clar - han passat factura al 'bitllet verd'. "El mercat interpretava que el silenci [a Jackson Hole] al voltant de les properes accions previstes en matèria de política econòmica i més concretament a la banda dels EUA fan que baixin les possibilitats a una pujada de tipus al desembre", valoren des d’Alphavalue.
Per contra, les pressions alemanyes respecte a la continuïtat de l''alegre' política de Draghi i l'evidència que, més aviat que tard, el BCE haurà de tornar ja sobre els seus passos han enfortit l'euro. "La gran qüestió és com aconseguirà Draghi introduir una reducció gradual del QE ('tapering') sense empènyer a l'euro a nivells que danyin les economies europees, un dilema difícil fins i tot per a 'SuperMario'", exposa Konstantinos Anthis, analista d'ADS Securities.
No caldrà esperar gaire per comprovar com encara Draghi aquest dilema. Perquè tindrà una altra oportunitat per pronunciar-se el pròxim 7 de setembre, data en què el Consell de Govern del BCE celebrarà una nova reunió de política monetària. Sens dubte, la fortalesa de la divisa serà la protagonista de la cita. Draghi serà preguntat per ella. I les seves paraules seran claus per saber si continuarà pujant o no. O el seu silenci. Perquè qui calla, atorga.