De l'1-O al 10-O: Puigdemont apunta a una independència sense empara legal ni històric

A l'1-O li espera ara el 10-O, passant abans pel 3-O i el 8-O. Octubre, en resum, s'està saldant amb un dia clau rere l'altre en el 'culebrot' de Catalunya. Però aquest 10 d'octubre, sens dubte, aclarirà el panorama, amb la compareixença de Carles Puigdemont al Parlament acaparant totes les mirades.

El ple del Parlament arrencarà a les 18 hores. I ho farà amb una incògnita fonamental: la de saber si el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha de declarar o no la independència de manera unilateral.

Si ho fa, tensarà encara més una situació que ja és summament convulsa, per molt que aquesta declaració condueixi a una independència fallida, ja que no compta amb suport legal -la consulta de l'1-O va ser considerada il·legal i no va comptar amb garanties suficients- ni amb suport internacional. Ni tan sols suport històric, perquè mai abans s'ha declarat una independència sense un suport social massiu. En aquest supòsit, el Govern podria recórrer al tantes vegades invocat article 155 de la Constitució per prendre el control de Catalunya per reposar el respecte a la Constitució i "la protecció de l'interès general".

I si Puigdemont no ho fa, trencarà el Govern català, ja que perdrà el suport de la CUP, amb la qual cosa, al mateix temps, haurà d'anunciar un calendari, ni que sigui temptatiu, cap a unes noves eleccions autonòmiques. Aquest supòsit també tindrà conseqüències, sobretot entre els independentistes, que podrien sentir-se enganyats o defraudats pel Govern.

Durant les últimes hores han sorgit altres opcions, com la possibilitat d'anunciar una independència en diferit o a terminis, derivada dels temors que la fuga d'empreses i les sortides de diners estan causant en el si dels dirigents del 'Procés'. Però, de nou, caldrà veure com es pren en el Govern de Mariano Rajoy, d'una banda, i a la CUP, de l'altra.

LA HISTÒRIA TAMPOC ACOMPANYA

Aquests dilemes marcaran la intervenció de Puigdemont, que tampoc compta a favor seu amb el relat de la història. El desafiament contra la llei és una cosa molt poc comuna a la història d'Occident. "Ja des de l'Imperi Romà, l'habitual és que el canvi de la llei precedeixi a l'acció. Si no, tot perd validesa. A Catalunya, si la Generalitat segueix endavant podria haver-hi rebel·lions contra la rebel·lió i, per exemple, que diferents ajuntaments catalans declarin la independència respecte al Govern", assenyala un expert en història econòmica.

De fet, des del punt de vista històric, hi ha tres característiques comunes que coincideixen en tots els processos secessionistes que han tingut èxit, explica el mateix investigador: "El primer requisit és que hi hagi un suport popular massiu, com va passar amb Croàcia el 1991. El segon, que tingui autonomia financera. I el tercer, que compti amb reconeixement internacional", enumera.

En el primer cas, és difícil quantificar el suport a la ruptura territorial. El Govern diu que el 'Sí' al referèndum il·legal celebrat diumenge, que manca de qualsevol tipus de garanties, va ser secundat per 2.044.038 persones. És a dir, el 90,2% en una votació que va comptar amb una (suposada) participació del 43,03% del cens. D'altra banda, el CIS va publicar el joule una enquesta segons la qual el 41,1% dels catalans vol la independència enfront del 49,4% que vol seguir a Espanya. Un altre acostament es pot realitzar amb les eleccions autonòmiques de 2015 que la Generalitat ha qualificat com 'plebiscitàries'. Els partits independentistes van acaparar el 47% dels vots.

Aquestes xifres deixen de manifest que, fins ara, no hi ha hagut cap evidència de suport massiu a la independència. Com tampoc hi ha una autonomia financera que ha estat nexe comú en els processos separatistes de la història d'Occident, des de la independència dels Estats Units fins a la de Croàcia.

De fet, Catalunya és més dependent que mai. A l'estar a l'Eurozona, té dependència monetària del Banc Central Europeu (BCE). Els bancs necessiten l'accés a la liquiditat -per això, Sabadell i CaixaBank han mudat la seva seu social-, mentre que el sistema de pagaments està articulat al voltant de Target2. Així mateix, els dipòsits dels catalans estan garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits que assegura fins a 100.000 euros per dipositant a les entitats.

D'altra banda, la Generalitat, a còpia de repetits desequilibris pressupostaris, ha extremat la seva dependència respecte als mecanismes de finançament de l'Estat, articulats al voltant del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que es nodreix del Tresor i gestiona el Ministeri d'Hisenda de Cristóbal Montoro. Des de la seva posada en funcionament el 2012, Espanya s'ha convertit en el principal creditor de Catalunya amb un 54% del seu deute, per la qual cosa la Generalitat paga interessos de l’1,5% -menys que els Estats Units pel seu bo a 10 anys- tot i tenir una qualificació de 'bo escombraries' per part de totes les agències de ràting. Moody's espera que Catalunya tingui tancat l'accés als mercats de capitals com a mínim fins al 2019.

L'última condició sembla fins i tot més llunyana que les anteriors, ja que fa a l'obtenció d'un reconeixement internacional que no existeix. Catalunya no compta amb cap suport internacional rellevant, tot i que les imatges l'1 d'octubre provoquessin rebuig a la violència en nombroses portades. La Unió Europea, en bloc, està en contra de qualsevol separació territorial en un dels seus membres: "Si un referèndum fos organitzat d'acord amb la Constitució espanyola, significaria que el territori de sortida es trobaria fora de la Unió Europea", va assegurar Brussel·les la setmana passada. I, en aquest cas, ni tan sols hi ha referèndum consensuat. Ni se l'espera.