De Grècia a Catalunya: Donald Tusk, el 'solucionador' d'Europa

El seu nom no inspira tanta autoritat com el del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Tampoc s'acosta a influència al del president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi. Però, a cop d’irrupcions rutilants en certs moments crítics, Donald Tusk va forjant una llegenda com 'solucionador' de problemes. I Catalunya ho torna a acreditar.

Nascut a Polònia fa 60 anys, Tusk presideix el Consell Europeu des d'agost de 2014 després de ser el primer ministre polonès durant set anys. I en poc més de tres anys el seu paper ha estat determinant en, almenys, dos moments crítics. El primer, al juliol de 2015, per impedir la sortida de Grècia de l'euro, el famós 'Grexit'. I el segon, ara, a l'octubre de 2017, per refrenar l'ímpetu independentista del president de Catalunya, Carles Puigdemont.

Sense necessitat de apartar-se de la posició oficial de les autoritats europees, en el sentit que el 'Procés' és un assumpte nacional, a la tarda de dimarts va llançar un missatge prou contundent com per refredar la calor secessionista del Govern. "No anunciï res que faci impossible el diàleg", va avisar Tusk en referència als riscos associats a una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). "Em dirigeixo a vostè no només com a president del Consell Europeu, sinó com algú que creu fermament en el lema de la UE d''units en la diversitat', com a membre d'una minoria ètnica i un regionalista, com un home que sap el que se sent en ser colpejat per la porra de la policia. Com algú, en fi, que entén i sent els arguments de les dues parts", va proclamar Tusk.

Lluny de passar desapercebudes, aquestes paraules van sonar al Parlament. I sembla que de ple, ja que van remoure les posicions del Govern i, segons fonts coneixedores de la situació, van causar tant el retard amb què va començar el Ple -previst per a les 18 hores, va començar minuts després de les 19 hores- com l'ambigüitat de Puigdemont, amb una declaració d'independència que ell mateix va suspendre. En un terreny ja menys ferma, perquè l'èxode empresarial i la divisió social havien obert costures entre els independentistes, Tusk va donar en el blanc.

AQUELLES PARAULES DE 2015

De nou, per tant, la veu de Tusk va emergir en un moment crític. Un cop més. Com l'estiu de 2015. A l'eterna matinada del 12 al 13 de juliol, Grècia, castigada ja amb un 'corralito' des de finals de juny i amb una situació cada vegada més desesperada, estava més fora que dins de l'euro. Anava camí d’'estrenar' la porta de sortida del club de la moneda única. El 'Grexit' cada vegada sonava menys a quimera i més a realitat.

Fins que va arribar Tusk. Present a les reunions a porta tancada entre els líders europeus i grecs, les seves paraules van impedir la ruptura absoluta. Segons va relatar el diari britànic 'Financial Times', després de 14 hores de reunions, la cancellera Angela Merkel i el primer ministre grec Alexis Tsipras no aguantaven més. La fractura era un fet. Però Tusk es va resistir a deixar-se vèncer pel cansament, el cansament i el que, en aparença, era inevitable. "Perdoneu, però no hi ha manera que sortiu d'aquesta sala", els va dir a Merkel i Tsipras per deixar-los clar que havien de seguir negociant. Que la història no entendria ni perdonaria el contrari.

Ho va aconseguir. Van seguir parlant. I finalment, cap a les 9 del matí, després de gairebé 19 hores de reunió, la 'fumata blanca'. "La eurocimera ha arribat a un acord per unanimitat. Tot preparat per posar en marxa el programa del Mecanisme d'Estabilitat (Mede) per a Grècia amb serioses reformes i assistència financera", anunciava Tusk al seu compte de Twitter a les 8:55 hores. Tusk ho havia aconseguit. Grècia seguia en l'euro. I Europa descobria un nou 'solucionador' entre els seus.