Anàlisi | La investidura de la frustració

En democràcia, els fracassos, perquè resultin digeribles, han de ser espontanis i imprevistos, perquè pensem que el sistema sempre té recursos per treure'ns del mal pas. Però quan, per algun defecte funcional o sistèmic, es repeteixen i deixen una empremta de 'déja vu', generen frustració i malenconia. Aquesta ha estat la sensació que ha vessat sobre l'auditori (segurament escàs) del discurs d'investidura de Mariano Rajoy, a mig camí entre el possibilisme i la fatalitat.

La proposta suscitava escàs interès perquè no hi havia novetats a aportar. Rajoy és essencialment previsible, i els canvis que podien suposar a la trajectòria de la passada legislatura havien estat ja establerts en el pacte del PP amb Ciutadans, que introdueix elements nous, modernitzadors i de control, a una executòria que es va caracteritzar per l'exercici rígid de la majoria absoluta -que històricament ha estat inflexible i ha generat tensions en aquest país- i per la necessitat d'afrontar la profunda crisi, que tot ho abastava.

Així doncs, el missatge que ha arribat a l'hemicicle i a l'opinió pública era arxiconegut, de manera que la frustració havia de donar pas al tedi: aquesta sessió d'investidura està sent un calc de si mateixa, i per tant prolixa i avorrida . El constituent es va equivocar en plantejar d'aquesta manera la formació de les majories, i ara ens equivocaríem tots si no traguéssim la conclusió que cal arreglar el procediment mitjançant una concreta reforma constitucional.

"Rajoy és essencialment previsible, i els canvis que podien suposar-se a la trajectòria de la passada legislatura ja havien estat establerts en el pacte del PP amb C's"

Totes les cartes estaven repartides, i en efecte els jugadors no semblen haver variat els seus envits. Durant la primera jornada de la investidura, i mentre Rajoy desgranava el seu ben estructurat programa de govern (basat en el programa d'investidura subscrit amb Ciutadans) que oferia nombrosos pactes als seus futurs socis, l'únic moviment relativament nou (encara que també previsible, per descomptat ) que ha sobrevolat la sessió ha estat la pressió conjunta de PP i Ciutadans -que per alguna cosa han signat el seu pacte- sobre Susana Díaz, la presidenta andalusa, que podria veure enterbolit el seu mandat, basat en el suport de Rivera, si el PSOE no accedeix a l'exigència d'estabilitat que li formula el PP a Madrid. El moviment és delicat perquè identificaria encara més Ciutadans amb el PP (cosa letal a Andalusia per a Rivera), sense cap resultat perquè, en les actuals circumstàncies, Susana Díaz trobaria segurament empara en els diputats de Podemos, feliços de poder intervenir en la política andalusa i disposats al pacte malgrat la coneguda rivalitat entre Iglesias i la líder de la seva formació, Teresa Rodríguez, procedent de 'Izquierda Anticapitalista'.

Descomptat el fracàs de la investidura, en les seves dues votacions successives, les mirades es giren cap a les eleccions gallegues i basques. La consulta gallega enfortirà en certa manera el PP i la basca podria suscitar remotament una aproximació entre PNB i PP, encara que tot està en contra d'aquesta solució: d'una banda, el PNB, inclòs a Nafarroa Bai, governa a Navarra amb la col·laboració de l'esquerra abertzale, d'IU i de Podemos, fet que crea un clar precedent, i, d'altra banda, la incompatibilitat de Ciutadans amb el PNB és frontal, ja que la formació de Rivera planteja la desaparició del concert i la quota.

Pel que fa al PSOE, tot i que hi ha algun tímid moviment a favor de l'obertura d'un debat sobre la situació, és clar que ningú voldrà carregar amb la paternitat de la iniciativa de donar suport a Rajoy, tot i els esforços del sistema mediàtic en aquesta direcció.

En altres paraules, tot i que Rajoy s'ha mostrat disposat a assajar una nova investidura més endavant (abans o després del 25S), el fracàs de l'actual presagia clarament unes noves eleccions... Que segons algunes enquestes -cal anar amb molt de compte amb la demoscòpia en aquests temps- tampoc llançarien canvis significatius, de manera que la correlació de forces seria més o menys l'actual, i per tant, idèntica la dificultat de formar govern.

En aquestes circumstàncies, i ja que els partits no s'avenen a raons, l'exigència de la ciutadania en el futur proper podria ser que els líders actuals, que estan demostrant la seva incapacitat, deixen passar altres de diferents, seleccionats lògicament per les seves pròpies bases, que intentin el que els actuals no han estat capaços d'aconseguir. Aquesta fórmula pot ser un somni o l'única via per trencar la maledicció del present.

Antonio Papell