Sense eurobons i amb el BCE qüestionat, Espanya haurà de demanar un segon rescat

A Pedro Sánchez se li acaben les opcions per aconseguir que Europa pagui l'increment de la despesa pública per les conseqüències de la crisi del coronavirus. Després de la negativa als eurobons o 'coronabons' i a les subvencions a fons perdut, ahir el Tribunal Constitucional alemany va considerar parcialment il·legal la compra de deute públic pel BCE i va deixar a l'aire les adquisicions massives de bons espanyols que han mantingut sota control la nostra prima de risc. Amb aquesta panorama, l'única sortida és un nou rescat, i molts consideren que les previsions enviades a Brussel·les són la manera de demanar-lo. Això sí, que ningú no es pensi que serà sense condicions.

Les acusacions d'insolidaritat cap als països del Nord i els advertiments a la UE que s'hi juga el futur han estat la reacció generalitzada a Espanya. Però allí ho veuen molt diferent. A part dels prejudicis històrics -ganduls, irresponsables, balafiadors, festers, poc seriosos...-, que sens dubte hi influeixen, els Governs del Nord no poden vendre als seus electors que apujaran els impostos, o que hauran de reduir la despesa al país, o elevar el seu deute, o provocar una alça de la inflació per regalar diners a Espanya i a Itàlia. Seria un suïcidi electoral.

Al seu judici, Espanya i Itàlia haurien d'haver construït un coixí de seguretat durant els anys de recuperació per poder fer front ara a les despeses extraordinàries sense haver de pidolar una altra vegada diners a la UE. Com diu el professor Marcel Jensen, "veure Espanya demanar diners és frustrant". Aquesta fèrria oposició dels seus ciutadans va quedar clara en el famós vídeo de l'operari que demanava no donar diners a Espanya i Itàlia al primer ministre holandès, i aquest li contestava amb el polze cap amunt.

O en l'argumentació del Tribunal Constitucional alemany, que basa la seva resolució que el BCE no ha demostrat que té en compte l'equilibri entre els possibles efectes de les seves compres i els seus objectius, que són únicament mantenir baixa la inflació, no finançar els dèficits dels països. La CDU (el partit de Merkel) va reaccionar dient que "el BCE no té el mandat o la legitimitat democràtica per portar la UE a una unió de deute". No es pot dir més clar que no hi haurà ni eurobons, ni tampoc la mutualització de deute que proposa Sánchez.

I el nostre Govern, a sobre, tira més llenya al foc quan Illa fa el fanfarró amb els holandesos dient que no ens poden donar lliçons (encara que allí el confinament ha estat voluntari, ja ha acabat i tenen molts menys morts per milió). En tot cas, ara que ja li han deixat clar que no tindrà aquests instruments, al Govern espanyol no li queda una altra sortida que demanar un segon rescat -el primer va ser el de 2012 per al sector financer-, en millors condicions que les emissions de deute al mercat, però en cap cas subvencions a fons perdut.

El BCE va reaccionar ahir a l'atac alemany defensant la seva independència, com és lògic. Però la seva política ha quedat qüestionada. Si finalment el BCE no ens pot comprar la ingent quantitat de deute que haurem d'emetre, la prima de risc espanyola podria créixer a tota velocitat fins als 600 punts bàsics a què va arribar al 2012 quan gairebé ens van fer fora de l'euro, o fins i tot superar-los. Per evitar que sortim de la unió monetària, aquest rescat de la UE (i, probablement, de l'FMI) haurà de ser encara molt més substanciós que els 41.000 milions del de 2012.

UN RESCAT GEGANTESC AMB CONDICIONS DURES

Quant? Eurointelligence calcula un 0,4% del PIB durant tres anys, la qual cosa suposaria uns 120.000 milions... comptant amb les compres de deute del BCE. Si aquestes s'eliminen de l'equació, hi ha qui calcula que podria ser 10 vegades més que el de fa vuit anys. Mitjans com Zerohegde consideren que les tremendes previsions remeses aquest dissabte pel Govern a Brussel·les (10,34% de dèficit i 115% de deute enguany) són la nostra manera de demanar aquest enorme rescat.

Per descomptat, ningú no ens prestarà aquesta ingent quantitat de diners sense establir unes condicions duríssimes a canvi. Se'ns tira a sobre un ajust semblant al que es va aplicar a Grècia, amb la imposició d'una forta reducció de la despesa pública -començant pels 23 ministeris amb la seva cohort d'alts càrrecs i assessors, els milers d'organismes inútils autonòmics, les subvencions milionàries, etc.-, reformes estructurals (incloent-hi la fiscal i, finalment, la de les pensions), liberalitzacions, privatitzacions, professionalització de la gestió, etc.

Totes aquestes mesures probablement són necessàries des de fa molt de temps, però és molt dubtós que cap Govern (ni del PSOE ni del PP) les adopti si no és per imposició.