PIMCO: el rescat de la UE deixa la regió "fràgil" i amb una caiguda del 10% del PIB

La resposta de la Unió Europea (UE) a la crisi del coronavirus ha suscitat decepció i crítiques. Els ministres de Finances van aconseguir salvar els mobles amb un pla d'ajudes contra el Covid-19 que és “insuficient”, segons el parer de Nicola Mai, analista de crèdit sobirà de PIMCO, que a més ha deixat al bloc completament fracturat, i el projecte europeu trontollant i a l'UCI. Els 540.000 milions d'euros són només una empenteta que amb prou feines cobreix parcialment les necessitats en matèria sanitària i laboral i empresarial a curt termini i deixa a l'aire el debat de la reconstrucció.

Atès que s'espera que la producció de la zona de l'euro disminueixi en gairebé un 10% enguany i que creixin l'atur i el dèficit fiscal, les expectatives d'una actuació de gran abast, contundent i ben coordinada dels ministres europeus eren elevades. Res més lluny. La pantagruèlica quantitat sona impressionant en aparença, però els detalls suggereixen que es queda curta, “i deixa la càrrega de la gestió de la crisi en mans dels governs nacionals i el Banc Central Europeu (BCE)”, explica l'expert. Si bé el banc central té la munició per estabilitzar la regió durant algun temps, la contínua falta de coordinació política deixa ‘els Vint-i-set’ en un estat “fràgil”, assevera.

Les projeccions de la gestora preveuen una caiguda de gairebé el 10% del producte interior brut (PIB) al 2020, un creixement de gairebé el 4% de l'atur i un fort increment dels dèficits fiscals per sobre del 10% del PIB a la majoria dels països. La recessió, amb tot, serà “breu”, aclareix Mai, i tal vegada duri fins a mitjan enguany, però l'impacte serà “profund”, ja que la producció pot no tornar als nivells previs a la crisi fins a un moment determinat del 2022. La crisi deixarà els balanços sobirans en un estat vulnerable, “la qual cosa subratlla la importància d'una resposta coordinada”, insisteix.

Així, els 240.000 milions d'euros en préstecs del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) per a despeses sanitàries, els 100.000 milions de la Comissió Europea per a plans de desocupació i els 200.000 milions del Banc Europeu d'Inversions (BEI) per a empreses, és un paquet “poc convincent” per a l'analista de PIMCO que “posa la càrrega de la gestió de la crisi en mans del BCE i els Governs nacionals”. A més, generarà més deute, ja que es tracta de préstecs, no de transferències i comporta l'estigma d'haver accedit al MEDE per a aquells països que s'hi acullin, tret que ho facin tots alhora.

Les crítiques de Mai se centren també en l'envergadura dels estímuls: “Molt petits en relació amb l'escalada de la crisi”, ja que es pot manllevar al fons d'estabilitat el 2% del PIB, que no és una quantitat particularment alta. Quant a les dues altres línies d'ajudes empal·lideixen comparat amb el que alguns governs ja han gastat o promès, i creu l'analista de la consultora nord-americà que són ínfims en relació al que s'acabarà gastant.

MUTUALITZACIÓ DEL DEUTE DE FACTO

“La pilota és a la teulada dels països i de l'entitat que presideix Christine Lagarde”, insisteix Mai. De fet, reivindica que el BCE està “proporcionant una mutualització de facto del risc sobirà” a través del recent llançament del Programa de Compra d'Emergència Pandèmica (PEPP) de 750.000 milions d'euros, a més del seu compromís anterior de compres d'actius per valor de 120.000 milions.

Una estratègia “efectiva ara com ara, però que presenta com a mínim tres problemes”, prossegueix. En primer lloc, “la previsible deterioració macroeconòmica significa que el supervisor monetari probablement haurà de renovar el seu compromís d'estabilitzar la regió en algun moment”. També creu l'economista que “la falta d'un acord veritablement incondicional deixarà als governs dels països perifèrics més febles, amb dubtes sobre la durada i la coherència del suport que reben”.

Finalment, adverteix l'expert sobre l'efecte perniciós de la inacció europea. Igual que altres analistes parla que la falta de solidaritat generarà “mes euroescepticisme”. “L'absència d'una resposta fiscal sense condicions a una crisi comuna i exògena podria generar cada vegada més animadversió per part de les poblacions dels països més febles cap a la UE”, explica. “El recent augment en el sentiment euroescèptic a Itàlia i Espanya és revelador en aquest sentit”, arrodoneix.