El dilema de Jackson Hole: 86 mesos de creixement als EUA i una sola pujada dels tipus

Costa creure-ho. Però els EUA porten creixent ininterrompudament des de juliol de 2009. És a dir, 86 mesos seguits. I semblant seqüència condueix al fet que transita pel quart cicle expansiu més llarg des de mitjan segle XIX. Però tot això xoca de cara amb una dada incontestable: en tot aquest temps la Fed només ha pogut apujar els tipus una vegada.

I aquesta pujada no va tenir lloc fins a desembre de 2015. Va ser llavors quan la Reserva Federal (Fed), el banc central dels Estats Units, van elevar el preu del diner del 0-0,25% al 0,25-0,50%. Era el primer repunt des de juny i 2016 i la primera vegada que Janet Yellen, presidenta de la institució des de 2014, ordenava un moviment així.

Des de llavors, res. A finals de 2015, el mercat pronosticava fins a quatre pujades dels interessos el 2016; després les va rebaixar a dos; a la primera les va reduir ja a una; i ara no veu cap increment fins el 2017. I tot això amb l'economia nord-americana immersa en el seu vuitanta-sisè mes de creixement, una marca únicament superada en tres ocasions des de mitjans del segle XIX: 120 mesos entre els marços de 1991 i 2001; 106 mesos entre febrer de 1961 i desembre de 1969; i 92 mesos entre novembre de 1982 i juliol de 1990.

Aquesta anomalia, aquest creixement sense enduriment de les condicions monetàries, porta perseguint a Yellen des que va rellevar a Ben Bernanke en la presidència de la Fed al començament de 2014. I aquest divendres tornarà a marcar el discurs que oferirà dins del Simposi de Jackson Hole, el major conclave monetari que se celebra anualment al món.

La compareixença de Yellen, de la qual estaran absolutament pendents els mercats mundials, començarà a les 16 hores –en hora espanyola-. En joc, la possibilitat que la presidenta de la Fed mostri més presses per pujar els interessos de les quals manegen els inversors.

Ara com ara, el mercat amb prou feines concedeix una probabilitat del 28% al fet que la Fed augmenti el preu del diner en la seva següent reunió, que tindrà lloc els dies 20 i 21 de setembre. Si Yellen i els seus col·legues del Comitè Federal del Mercat Obert (FOMC, per les seves sigles en anglès) tenen altres intencions, la cita de Jackson Hole és l'adequada per deixar-ho clar.

PREPARANT EL TERRENY

El que sembla clar és que alguna cosa s'està movent dins del FOMC. El seu integrant més dur, la presidenta de la Fed de Kansas City, Esther George, que ja va votar a favor d'apujar els tipus a la reunió de juliol, ha tornat a deixar clar que recolza fer-ho ja. “Crec que és moment de moure els tipus”, va declarar aquest dijous a la CNBC. I el número dos de la Fed, Stanley Fischer, va reconèixer el 21 d'agost que “la Fed està prop dels objectius d'inflació i creixement” que persegueix per a l'economia dels EUA, amb la qual cosa va preparar el terreny perquè 2016 aculli un altre repunt dels tipus.

Però falta la veu decisiva. La de Yellen. I és la que s'escoltarà aquest divendres. En el seu discurs, titulat ‘La caixa d'eines de la política monetària de la Reserva Federal’, el mercat buscarà pistes sobre si veritablement pretén elevar els tipus al setembre o en algunes de les altres dues reunions que el FOMC encara celebrarà el 2016: la dels dies 1 i 2 de novembre, que com es produirà en vespres de les eleccions presidencials difícilment acollirà variacions, i la dels dies 13 i 14 de desembre, amb la qual acomiadarà l'any i la cita en la qual els experts situen el següent augment dels interessos en cas que la Fed s'atreveixi a donar aquest pas el 2016.

UNA DIFÍCIL NORMALITZACIÓ

El problema per Yellen és el que ja porta mesos arrossegant: per durador que estigui sent el cicle expansiu, ni la velocitat ni la solidesa del creixement generen unes condicions concloents, quant a la fortalesa en la creació d'ocupació o en forma de pressions inflacionistes, que facilitin la decisió del banc central nord-americà.

El creixement mitjà enregistrat des de juliol de 2009 es limita al 2,1%, quan en el cicle de 120 mesos es va situar en el 3,6% o quan en els 30 anys anteriors, incloent els períodes recessius, va aconseguir el 2,6%. L'absència de pressions inflacionistes importants, ja que la mesura d'inflació més seguida per la Fed continua sota l'objectiu del 2%, la baixa taxa de població activa, per sota encara el 63% per continuar en zona de mínims de 30 anys, i el descens de la productivitat en els tres últims trimestres, completen el panorama que explica els recels de la Fed a l'hora de pujar els tipus. Implícitament, la Fed té por a espatllar la recuperació si es precipita amb l'augment dels interessos.

Però hi ha altres perspectives. Com la dels mercats. Per cada dòlar de creixement que l'economia nord-americana ha generat des de finals de 2008, la borsa nord-americana n'ha creat tres, una proporció en la qual han tingut molt a veure els més de 3,5 bilions de dòlars que la Fed va injectar entre 2008 i 2014 per combatre la crisi mitjançant els seus tres programes successius d'expansió quantitativa (QE1, QE2 i QE3). De fet, i en clar contrast amb l'evolució de l'economia real i amb la ‘velocitat’ a la qual la Fed està pujant els tipus, Wall Street sí va batre un rècord de precocitat, ja que el 2013 ja havia superat els màxims històrics marcats abans de la Gran Recessió iniciada a la fi de 2007. És a dir, ho va aconseguir en menys de sis anys. Després del crack de 1929 i la Gran Depressió posterior, a l'índex Dow Jones li va costar una cambra de segle superar el rècord previ.

Amb aquest escenari, a la Fed també hi ha la sospita de si el manteniment d'una política acomodatícia més temps del que és precís pot alimentar noves bombolles. O desequilibris financers. Dins i fora dels EUA. És a dir, la llavor de la crisi que es va deslligar en 2007. I per això també tem arribar massa tarda amb les pujades dels tipus i amb l'anhelada normalització d'unes condicions monetàries encara extraordinàries i que es deriven del major experiment monetari en la centenària història de l'entitat.

A tot això s'enfrontarà Yellen aquest divendres. En la reunió de reunions dels banquers centrals. A Jackson Hole.